Aquesta vegada, unes juganeres libèl·lules de colors fosforescents distragueren la nostra atenció i ens portaren a la memòria el temps en què botàvem les sèquies com a divertiment o caçàvem "parots, marotes, parotets, llangostins i senyoretes", que guardàvem com si foren un gran tresor en pots de vidre als quals els havíem foradat prèviament la tapa perquè hi entrara un poc d'aire. Aquella presó de vidre ens permetia mostrar la nostra perícia com a caçadors però acabava, generalment, amb l'abandonament de la víctima en qualsevol racó de casa i amb la mort del presoner insecte sense que la nostra consciència infantil es despertara ni el més mínim. (Lamentablement, alguns depredadors urbanístics continuen aplicant la mateixa lògica i privant les persones del seu hàbitat.)
En aquella època infantil només les voraces mosques es lliuraven de les nostres malifetes. Però, cal dir-ho, no sempre!A l'estiu, quan volíem descansar un poc a l'ombra o berenàvem a la porta del carrer, les mosques començaven a molestar com si els anara la vida en aconseguir un tast de la nostra berena i acabaven pagant-ho car. Algú treia una paleta i la mamprenia a colps amb elles fins que al terra quedava clar el fragor de la batalla.
Una batalla que hui no calia lliurar malgrat que elles continuaven l'incordi com antany i això que nosaltres no portàvem menja, fora de les motxilles, a la qual atacar.
A poc a poc reprenguérem la marxa camí de La Laguna on ens esperava un nou espècimen d'amfibi. Però, abans, encara hi hagué temps per parar-se a fotografiar altres papallones que senyorejaven tant per l'ombra com a ple sol.
A Gabriel, per la paciència.
