23 de nov. 2014

Fuster compliria avui 92 anys.

El millor homenatge que li podem retre a Joan Fuster cada dia és llegir els seus textos. En alguns casos, tenen quasi tanta vigència com el dia de la publicació.



LA DIFICULTAT DE SER POLÍTIC

Deu ser una qüestió de «temperament»: de cromosomes, potser. Hi ha qui ha estat parit per a «polític», i hi ha qui no. Pense en la mena de «polítics» propis dels règims diguem-ne liberals o —si més no— parlamentaris. Ho veiem cada dia i, en particular, quan l'ocasió d’un debat a les corts o quan les exigències d’una campanya electoral els obliga a enfrontaments una mica durs. De paraula, és clar, bescanvien les acusacions més violentes, sarcasmes que posen pell de gallina, insults. L'endemà, però, ja els trobeu en una foto de periòdic reunits afablement, com si no hagués passat res —com si no s'haguessen dit res, els uns als altres—, i fan compromisos, dinen plegats, fins i tot s'abracen. Després hi tornen, naturalment, a l'atzagaiada. És el mecanisme del sistema, sens dubte. Ells ho troben normal, i és probable que això haja de ser «normal» perquè la cosa funcione. Ara: es tracta d’un tipus de conducta que només pot explicar-se per una predisposició «innata». No és que facen comèdia; és que ells són així. I sort que ho són. L'alternativa fóra la guerra civil.
De tota manera, resulta comprensible que la multitud subalterna, el personal del carrer, acabe desconfiant. Desconfiant de tot i de tots. Les crítiques, de dreta o d'esquerra, al «parlamentarisme» són tan antigues com el mateix parlamentarisme, i per moltes i contradictòries raons: la gent s'absté de votar, sovint, o vota de mala gana, per un imperatiu rutinari o de propaganda asfixiant, poc o molt com conten que els indis de les reducciones jesuítiques del Paraguai complien el dèbit conjugal a toc de campana, sense cap entusiasme. Damunt, l'oratòria conjuntural rarament convenç ningú. I menys que mai, avui. La televisió ha degollat els efectismes del «discurs» clàssic, entonat, grandiloqüent. ¿No havia afirmat algú, no recorde qui, que la democràcia venia a ser com una «aristocràcia de tenors»? Ja no cal ser «tenor», o no cal ser-ho tant com abans. El micròfon ho fa innecessari. La fascinació prové del «mitjà». McLuhan ho apuntava.
Siga com siga, ser un «polític» com Déu mana, en aquesta línia, implica una sensibilitat coriàcia i un pragmatisme elevat, que no tothom té. Avui és corrent parlar d'una «classe política». El terme «classe» no és gaire correcte, en aquest context, però tampoc inadequat. La «classe política», un cop estatuïda i amb les seues divisions i els seus antagonismes, constitueix un bloc solidari, còmplice i amistós, per sobre la ingenuïtat de la ciutadania que milita seriosament en les discrepàncies, o que les observa amb reticència. Els «polítics» són uns individus que ho aguanten tot, a condició de continuar en el càrrec o a l'expectativa del càrrec. Els qui no som polítics tenim la tendència a irritar-nos, i acabaríem negant-li el pa i l'aigua a l’«enemic» que ens juga una mala passada. Ells no: tots són iguals, i ja s'ho apanyen. ¿Perquè no tenen vergonya? No m'estranyaria gens que fos això: una manca de vergonya. Però, ben mirat, ¿què és la «vergonya»? Ja m'ho diran vostès, lectors. Una condició del polític —i no caldria remuntar-se a Maquiavel— és la «pocavergonya»...
També té el seu mèrit, ser «polític». La quantitat de temps i de paciència que han d'aplicar a les seues maniobres, generalment inútils o estèrils, fallides, em sembla impressionant. Un parell de vegades, i no més, m'he vist embolicat en anècdotes d'aquelles on es pasta i es cou una determinada operació política. M'hi he avorrit tremendament: m'hi he impacientat. Jo no sóc un «polític» nat. Ja m'ho deia el senyor Pla, de Palafrugell: «Vostè menja poc i es antipàtic: no podrà ser un bon polític.» Menge poc i sóc antipàtic: d'acord. Però quan els «polítics» mengen molt i són simpàtics, algú paga el compte. El «poble». ¿Que el «poble» és una abstracció? Sí i no. Hauríem de discutir-ho. En tot cas, jo no tinc la fusta de «polític». M'espanta la possibilitat que em prenguen per «polític». Ho sóc a la meua manera, perquè tot és política. La meua no és la «professional»: la de la «classe». I la «classe» s’ho passa la mar de bé fent «política».
Sempre m'he reservat el dret a fer la contra. ¿Cosa d’«intel·lectuals»? No. Tots els «polítics» en funcions són també intel·lectuals: professors, metges, advocats, advocats sobretot, economistes, algun poeta líric, un parell de novel·listes. Comprenc l'abundància dels advocats: els polítics, tradicionalment, es dediquen a fabricar lleis, i, de lleis, en saben molt els juristes. El mal és que majoritàriament els juristes són de dreta: uns colossals partidaris de la propietat privada i dels plets que la propietat privada provoca. D'això viuen. I de la Llei Hipotecària. I de les altres lleis que ells o els seus antecessors inventaren al servei dels rics: de la «classe dominant». Jo també sóc llicenciat en Dret, i sé de què va tot això. Em conec el paño. La política ha estat un afer d'advocats, en exclusiva, fins que aparegué la titulació d'«economista». L'«economista» no és, de moment, i a les universitats espanyoles, sinó un «advocat» que no sap de lleis i que es deixa encantar per les estadístiques. I tant se val. Advocats i economistes, no importa de quin partit, coincideixen en l'ofici de la «política».
Al capdavall, la «política» és un cercle viciós. Excepcions a part, tot acaba en una transacció. I no em sembla malament: la transacció ajorna la guerra civil, i això sempre és d'agrair. L'ajorna només... Mentrestant, dretes i esquerres fan el simulacre, alhora, de ser amics i enemics. «Ells» han donat suport al tinglado vigent: els negocis privats esdevenen «economia nacional». Els socialdemòcrates —i ho són tots, fins els trotskos, si encara en queda algun— esdevenen gestors del capitalisme: ho esdevindran, si pugen al poder... És la «política». ¿Una estafa? Seria excessiva la qualificació. Però per aquí van els trets. I el veïnat regular, heterogeni, no sap a quina carta quedar-se. I arronsa els muscles. La indiferència política —mal que ens pese a tots— és natural. La imatge que els «polítics» parlamentaris donen és la d'un tongo idiota i capciós. Les seues disputes tenen un sostre: ¿un «pacte»? Però ni tan sols cal el «pacte». Tots són uns i els mateixos... Per allò dels cromosomes, i per més motius.

(Publicat l’abril de 1979 a Serra d’Or)


_______________________________________________


En premsa hui hem pogut llegir al respecte:

- Aniversaris, text de Josep Franco publicat a Vilaweb.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada