Arribàrem a la Laguna de las Peñas Agudas per una senda relativament còmoda. Les petjades d'animals ens indicaven que els porcs senglars, els cérvols i altres herbívors remugadors també passejaven aquella contrada perquè es barrejaven amb les empremtes de les rodes d'algun vehicle a motor i de les soles de sabatilles de visitants urbans com nosaltres.

Al llac ens esperava una peculiar amfitriona, la granota de San Anton.

Ens va rebre amb el seu rauc intens, però les seues dimensions reduïdes ens van impedir veure-la en un primer moment. A poc a poc anàrem familiaritzant-nos amb els colors del verd i distingírem unes taques amb una tonalitat més intensa que no impedien un fàcil camuflatge entre l'herba fresca que envoltava l'aigua.

Les dimensions d'aquelles granotetes ens van sorprendre perquè no superaven les de l'ungla del dit gros d'un adult. Anteriorment n'havíem vist alguna en fotografia però no ens havíem fet la idea de les seues dimensions reals.

Passada l'estona aparegué la familiaritat i aleshores comprovàrem la seua facilitat d'adhesió a qualsevol element del seu entorn gràcies a les seues potetes que semblaven ventoses.

Amb el seu rauc constant ens va acomiadar, però encara ens tornà a sorprendre, unes passes més enllà, seguírem veient més granotes que eixien entre les clivelles de la terra quartejada; és a dir que l'animalet també hi vivia lluny de l'aigua potser perquè, amb la calor de l'estiu, la llacuna havia reduït les seues dimensions habituals o perquè era el seu modus vivendi: “ranita arborea”.

Des d'ara ens mirarem les il·lustracions dels catàlegs i de les guies de turisme amb uns altres ulls per conéixer la rica biodiversitat d'un territori que està a més de mil cinc-cents metres sobre el nivell del mar. Per saber-ne un poc més sobre l'animalet en qüestió consultàrem la Viquipèdia i coneguérem que el territori on cria i viu aquest amfibi és molt més extens i que ocupa quasi la meitat nord de la península Ibèrica.

Libèl·lula

Deixàrem el primer refugi enrere i buscàrem un altre rogle on poder posar a treballar l'objectiu de la càmera. No érem els únics.


Aquesta vegada, unes juganeres libèl·lules de colors fosforescents distragueren la nostra atenció i ens portaren a la memòria el temps en què botàvem les sèquies com a divertiment o caçàvem "parots, marotes, parotets, llangostins i senyoretes", que guardàvem com si foren un gran tresor en pots de vidre als quals els havíem foradat prèviament la tapa perquè hi entrara un poc d'aire. Aquella presó de vidre ens permetia mostrar la nostra perícia com a caçadors però acabava, generalment, amb l'abandonament de la víctima en qualsevol racó de casa i amb la mort del presoner insecte sense que la nostra consciència infantil es despertara ni el més mínim. (Lamentablement, alguns depredadors urbanístics continuen aplicant la mateixa lògica i privant les persones del seu hàbitat.)


En aquella època infantil només les voraces mosques es lliuraven de les nostres malifetes. Però, cal dir-ho, no sempre!

A l'estiu, quan volíem descansar un poc a l'ombra o berenàvem a la porta del carrer, les mosques començaven a molestar com si els anara la vida en aconseguir un tast de la nostra berena i acabaven pagant-ho car. Algú treia una paleta i la mamprenia a colps amb elles fins que al terra quedava clar el fragor de la batalla.

Una batalla que hui no calia lliurar malgrat que elles continuaven l'incordi com antany i això que nosaltres no portàvem menja, fora de les motxilles, a la qual atacar.
A poc a poc reprenguérem la marxa camí de La Laguna on ens esperava un nou espècimen d'amfibi. Però, abans, encara hi hagué temps per parar-se a fotografiar altres papallones que senyorejaven tant per l'ombra com a ple sol.

     

A Gabriel, per la paciència.

Papallones

No tardaríem en comprovar que el sol i l'aigua eren vida i que, a la vora dels rierols que baixaven de la muntanya, s'hi multiplicava. Però la nostra impaciència de ciutadans apressats encara ens impedia gaudir del moment; caldria sintonitzar amb el ritme que marcava la Natura i ser un poc més pacients per poder gaudir de cada sentit. A poc a poc el camp s'omplia de colors i d'aromes, de sabors i de sons.

De sobte centenars d'insectes voleiaven al nostre voltant sense aturar-se enlloc, com si tingueren temor dels nostres objectius. Havíem trencat la seua pau i caldria guanyar-los la confiança. Seguérem quiets i, com senyoretes o cavallers que desfilen per una passarel·la de modes, anaren posant-se de nou al terra o sobre les tiges verdes de les plantes.

La força del sol i la nostra presència havia tingut libèl·lules i papallones nervioses fins que entenguérem que, per aconseguir bones imatges, caldria estar ben atents i tranquils per poder trobar el moment i les formes. Buscàrem una de les ombres que donaven els frondosos pins d'aquell paratge i esperàrem pacients perquè, davant de l'objectiu de la càmera, estàvem segurs que s'esdevindria el misteri.

La rosa

De sobte el descans merescut ens arribava en forma d'itinerari viatger. Acabava juliol i tornàvem a viure el contacte amb la natura gràcies a l'afecte i l'hospitalitat generosa de les amistats fidels. Fugíem de la quotidianitat i de la pròpia ciutat per recordar el camp, l'interior, la muntanya. Tornàvem al Barranc de la Tejeda(Noguera) on la vida encara despertava intensa en formes primaverals de flors i metamorfosi constant.


Una alenada fresca recorria la serra des de mitjan vesprada fins a ben avançat el matí i ens deixava una certa sensació que ja enyoràvem després del començament d'estiu humit i calorós viscut a la ciutat.

Una flor senzilla, irisada de rosa, ens donava la benvinguda i ens despertava els primers sentits que havíem deixat un tant atrofiats entre el fum i el soroll dels cotxes, les coloraines lluminoses dels semàfors i les imatges d'artifici constant que oferien els aparells de televisió. Amb ella tornà el color i la seua aroma ens acostà algunes formes d'una natura un tant domesticada però encara intensa i desitjada.

A Pilar Alfonso, per la seua amistat.