La prestigiosa escriptora Rosa Montero publicà en la seua columna una anècdota refrescant i encisadora sobre la convivència amb els estrangers. L'article titulat 'El negro' va causar gran commoció en internet i, especialment, entre la població inmigrant. Se li dedicaren algunes entrades de blog i nombrosos articles d’opinió en diferents mitjans de comunicació. El fet és que, entre l’11 i el 14 de gener de 2012 especialment, es podien llegir referències a una història breu, publicada el maig del 2005, que s’havia convertit en l’article més llegit del periòdic El País en la seua edició digital.
Un exemple dels comentaris que en va suscitar:
“Són línees commovedores sobre la immigració, un dels temes més delicats i que major preocupació genera entre els ciutadans europeus. L’anècdota que conta Rosa Montero és un dels temes més comentats en les xarxes socials i considerada per l’escriptor brasiler Paulo Coelho com a lectura obligada”.
L’article en qüestió és el següent:
_______________________________________________________
EL 'NEGRO’
Rosa Montero
Estamos en el comedor estudiantil de una universidad alemana. Una alumna rubia e inequívocamente germana adquiere su bandeja con el menú en el mostrador del autoservicio y luego se sienta en una mesa. Entonces advierte que ha olvidado los cubiertos y vuelve a levantarse para cogerlos. Al regresar, descubre con estupor que un chico negro, probablemente subsahariano por su aspecto, se ha sentado en su lugar y está comiendo de su bandeja.
De entrada, la muchacha se siente desconcertada y agredida; pero enseguida corrige su pensamiento y supone que el africano no está acostumbrado al sentido de la propiedad privada y de la intimidad del europeo o incluso que quizá no disponga de dinero suficiente para pagarse la comida, aun siendo ésta barata para el elevado estándar de vida de nuestros ricos países. De modo que la chica decide sentarse frente al tipo y sonreírle amistosamente. A lo cual el africano contesta con otra blanca sonrisa. A continuación, la alemana comienza a comer de la bandeja intentando aparentar la mayor normalidad y compartiéndola con exquisita generosidad y cortesía con el chico negro. Y así, él se toma la ensalada, ella apura la sopa, ambos pinchan paritariamente del mismo plato de estofado hasta acabarlo y uno da cuenta del yogur y la otra de la pieza de fruta. Todo ello trufado de múltiples sonrisas educadas, tímidas por parte del muchacho, suavemente alentadoras y comprensivas por parte de ella. Acabado el almuerzo, la alemana se levanta en busca de un café. Y entonces descubre, en la mesa vecina detrás de ella, su propio abrigo colocado sobre el respaldo de una silla y una bandeja de comida intacta.
Dedico ésta historia deliciosa, que además es auténtica, a todos aquellos españoles que, en el fondo, recelan de los inmigrantes y los consideran individuos inferiores. A todas esas personas que, aún bienintencionadas, los observan con condescendencia y paternalismo. Será mejor que nos libremos de los prejuicios o corremos el riesgo de hacer el mismo ridículo que la pobre alemana, que creía ser el colmo de la civilización mientras el africano, él sí inmensamente educado, la dejaba comer de su bandeja y tal vez pensaba: "Pero qué chiflados están los europeos".
_________________________________________________
El que m’interessa destacar és la frase “Dedico ésta historia deliciosa, que además es auténtica” per la dimensió que en dóna de l'anècdota. Si no llegim bé el propi relat de ficció, podem incórrer en un error, aquesta vegada relativament trascendent perquè l'autora la creïa real i perquè la seua finalitat era, potser, facilitar la convivència entre els ciutadans i generar una actitud positiva. Però l’adjectiu auténtica té una càrrega molt gran i ens fa creure les paraules de l’escriptora i traslladar-les a la categoria de vivències personals. Si, a més, tenim en compte l'efecte multiplicador de les xarxes socials, entendreu com és de fàcil fer-nos creure la ficció a través d’internet. És així com comencen algunes llegendes i es fa de la ficció una nova categoria, un fet que exploten molt alguns mitjans de comunicació de premsa groga o rosa. (No és el cas, Rosa Montero escrivia un article d'opinió i partia d'una anècdota).
A més, com en aquesta ocasió, per al lector jugarà un paper important en la credibilitat del relat el prestigi del mitjà de difusió, la seua ideologia i el nom de l'autor que en difon la notícia; la seua signatura pot vendre molta credibilitat.
http://lacomunidad.elpais.com/cinecine/2012/5/29/un-argument-es-repeteix
Compte!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.